La tempesta perfecta
Com és possible que una de les editorials més grans d’Europa, empresa exemplar segons el criteri de les darreries del franquisme, arribés a declarar la suspensió de pagaments només una dècada després del seu apogeu? Quines causes han de conjuntar-se per acabar precipitant la seva liquidació i tancament, l’any 1986? Les explicacions es poden trobar en un ampli ventall de motius, alguns d’interns, altres de nacionals i fins i tot d’internacionals. Decisions errades i processos inevitables van acabar amb la feina de 1.200 treballadors i 75 anys d’història de la indústria editorial catalana.
Començant pels factors macroeconòmics, la crisi del petroli de 1973 va tenir unes grans conseqüències globals. Encara que l’increment dels preus del cru va ser el factor que precipità i donà nom a la crisi, els especialistes ja feia uns anys que detectaven la fi del llarg cicle de desenvolupament econòmic posterior a la Segona Guerra Mundial. A l’Estat espanyol també se’n van notar les conseqüències a llarg termini: primer, amb l’augment dels preus, que mantingueren una inflació interanual d’entre el 15 i el 25% de 1976 a 1982, i posteriorment amb l’atur, que arribaria al seu màxim el 1985 amb tres milions d’aturats.
Aquest període de crisi global el podem emmarcar, dins del petit món de la Bruguera, entre l’assoliment de xifres rècord de venda als quioscos i el tancament definitiu de l’empresa. En clau interna cal destacar la jubilació de Francesc Bruguera l’any 1975. La persona que, juntament amb el seu germà Pantaleó, havia protagonitzat l’ascens meteòric de l’editorial representava una peça clau en la visió comercial i de gestió, però també havia mostrat el seu tarannà social durant els anys d’expansió. Trobar un successor que liderés l’empresa no era una tasca fàcil; la intenció de deixar el timó en mans d’un membre de la família –com els nebots Joan Bruguera o Guillem Molinas– no va materialitzar-se per manca de vocació o de capacitat. Amb els anys van començar a contractar-se directius procedents de les escoles de negocis que, no només no van ser capaços de frenar la davallada, sinó que van transformar el clima laboral: tal com denunciaven els sindicats, miraven més pel seu interès en les petites o grans parcel·les que dirigien, que no pas per l’interès general de l’empresa i la seva plantilla.
Un altre factor intern a destacar va ser la coincidència de la crisi generalitzada amb un moment d’importants inversions focalitzades en l’obertura de la nova planta a Parets del Vallès, on progressivament es van anar traslladant les seccions industrials –impressió i enquadernació– i de distribució. La davallada de la demanda pròpia va requerir que es comencés a produir per a altres publicacions –entre les quals destaca la revista Interviu, el gran fenomen editorial de l’època– que no resultaven prou rendibles per a Bruguera i es demostraven insuficients per mantenir el monstre en què s’havia convertit una plantilla de més de mil treballadors.
Hi ha qui, a aquests elements, també hi suma l’aparició d’un sindicalisme exigent que legítimament defensava unes condicions de treball dignes; va aconseguir unes notables contraprestacions per a la plantilla que va haver de traslladar-se de Vallcarca a Parets i va forçar la contractació fixa de treballadors eventuals que s’havien incorporat durant el creixement.
Però la crisi de la Bruguera no va ser un cas únic dins del sector. Altres editorials van anar tancant durant aquells anys i es va iniciar un procés de concentració empresarial: es van formar grans conglomerats per l’absorció de les companyies que havien esdevingut inviables. En el camp de la cultura popular, el gran puntal de Bruguera, amb les seves revistes i llibres de butxaca, els canvis socials i de consum eren importants i irreversibles: la televisió es consolidava a gairebé totes les llars com a font principal d’entreteniment; en el món del còmic es diversificava l’oferta amb l’arribada de productes nord-americans i europeus; fou també el moment del retorn de la premsa satírica i de la introducció de nous estils i temàtiques nascuts de la contracultura i l’underground.
Per explicar la decisió de declarar la suspensió de pagaments cal recórrer encara a un altre factor no gens menor: la crisi del deute a l’Amèrica Llatina va esclatar l’any 1982 quan els estats van reconèixer que no serien capaços de pagar el seu deute extern. El model lliberal promogut per l’FMI durant dècades es va demostrar inviable i va donar lloc al que es coneix com la dècada perduda als països al sud dels Estats Units; els elevats índexs d’atur i d’inflació i la pobresa generalitzada es perllongarien fins ben entrada la dècada dels noranta. L’expansió de Bruguera en aquell continent es va veure truncada i va resultar desastrosa en haver contractat crèdits que s’havien de pagar en dòlars nord-americans quan els ingressos procedents de l’activitat editorial es rebien en monedes locals, cada cop més devaluades.
El 7 de juny de 1982, l’editorial Bruguera es declarava en suspensió de pagaments. Representava el primer capítol d’un procés que culminaria amb el seu tancament el mes d’agost de 1986.