Dinosaurios y palitos
El dissabte 23 d’octubre de 1976, va tenir lloc un esdeveniment inèdit per als treballadors de l’Editorial Bruguera: es va celebrar una assemblea general amb l’assistència de centenars de companys i companyes. El Sindicato Vertical feia aigües davant la perspectiva de canvis polítics i socials que la mort del dictador augurava. Van ser els propis Jurados i Delegados de Empresa els que van convocar-la, amb la clara intenció d’autodissoldre’s donant lloc a una nova forma de representació dels treballadors. Les darreres eleccions sindicals, de l’any 1975, havien suposat una entrada important de persones amb la clara intenció de canviar el sistema des de dins, seguint la tàctica de l’entrisme, adoptada tant per CCOO com per l’autonomia obrera.
El desenvolupament d’aquesta assemblea es pot seguir a través de diferents testimonis que publicaren la seva crònica, personalíssima, en el primer número d’una nova revista que veuria la llum el mes següent: Nuestra Unión. Aquesta nova publicació era fruit d’un dels acords de l’assemblea i significava la fi de la revista d’empresa Nosotros. En aquest cas i a diferència de l’anterior, la publicació es trobava íntegrament en mans dels treballadors. Però el principal objectiu de la trobada va ser ratificar o revocar els representants escollits l’any anterior. En aquesta acció hi havia una intenció explícita de depurar els elements afins al regim dictatorial que agonitzava. El mes de novembre se celebraria una nova assemblea on es constituiria la Junta Sindical Delegada, un organisme creat de manera autònoma, diferent del Jurado de Empresa franquista i previ a l’establiment dels comitès d’empresa tal com els coneixem avui en dia.
Les cròniques d’aquella primera assemblea respiren una llibertat d’expressió mai vista en la revista que la va precedir. En molts casos el seu to passa de la irreverència a la falta de respecte. Els seus autors coincideixen en destacar una de les primeres intervencions que s’hi van produir, la de José Antonio Díaz, i assenyalen que la seva explicació va ser tan interessant com innecessàriament llarga: sembla que Díaz va fer servir alguna figura retòrica que seria molt comentada per l’esment d’uns dinosaurios i uns palitos. No disposem de cap enregistrament o transcripció d’aquell discurs, però podem deduir que el contingut de fons era molt semblant al que ell mateix exposava a la seva presentació com a nou Jurado de Empresa, a la revista Nosotros de desembre de 1975 (p.4).
Els companys que esdevindrien protagonistes de les lluites sindicals posteriors esmenten José Antonio Díaz amb veneració i l’assenyalen com l’impulsor i formador teòric de la jove generació que tot just descobria les reivindicacions laborals. La biografia de Díaz -que havia ingressat a la Bruguera l’any 1971 i comptava amb experiència sindical desenvolupada al sector del metall- ens serveix per il·lustrar una de les històries de la lluita obrera durant el franquisme i alhora permet entendre el desenvolupament de la nova vida sindical dins l’editorial.
José Antonio Díaz Valcárcel va néixer el 1932 en el sí d’una família catòlica encapçalada per un pare jutge de professió. Va estudiar dret i es va preparar al seminari per ser sacerdot. Durant la seva formació va poder viatjar a Bèlgica i França, on va conèixer la pràctica dels capellans obrers: uns sacerdots que combinaven el seu ministeri amb el treball a les fàbriques per tal de poder aproximar-se a la classe obrera. En retornar a Barcelona va proposar exercir el seu sacerdoci sota aquesta fórmula, però davant la negativa explícita del mateix arquebisbe, va decidir deixar la carrera religiosa i començar a treballar a la factoria de la Pegaso. Va militar a la Joventut Obrera Catòlica i al Front Obrer de Catalunya, organitzacions clandestines d’esquerres que disputaven al PSUC l’hegemonia dins les Comissions Obreres a Catalunya, de les quals en fou fundador. L’any 1977 va publicar, a la mateixa Editorial Bruguera, Luchas internas en Comisiones Obreras on ens narra aquest procés i n’exposa la seva anàlisi. Amb una extensa experiència sindical, farcida de vagues i de repressió, i amb una malaltia degenerativa que li impedia desenvolupar tasques físiques, va aconseguir la seva admissió al departament d’edicions generals del centre de Camps i Fabrés.
Amb aquest bagatge, Díaz va deixar el seu segell en el sindicalisme que es desenvoluparia a Bruguera els anys següents, marcat pel rebuig a les cúpules de les centrals obreres i a la intromissió dels partits polítics; prioritzant el treball de base en les assemblees i seguint els principis de l’autonomia obrera.