El paternalisme i la gran família
Per quina raó una editorial, com a empresa privada, propulsava i promovia una sèrie de serveis per als treballadors i les seves famílies? Per parlar-ne ens topem amb la dicotomia entorn a les seves funcions: els serveis directament vinculats a les competències, al rendiment i a la seguretat, dels que semblen perseguir solament el gaudi i el divertiment. Però aquesta divisió no és gens senzilla. Vegem-ho:
Una empresa es como una familia, una unidad colectiva de la sociedad de la que forma parte. Crear un ambiente favorable para que todos sus componentes se sientan integrados en ella, es tan importante como adquirir buena materia prima a buen precio, o disponer de una buena organización de ventas
No és només la veu constant de Francesc Bruguera, director i propietari de l’editorial, la que denota la concepció de l’empresa com a una gran família. També ho són les seves constants iniciatives socials i l’actitud que mostra vers els treballadors, que sovint el comparen amb un pare o amb un benefactor. En la memòria col·lectiva sempre hi trobem el líder que coneix personalment l’equip i que parla amb proximitat. Abans de cada de viatge i per Nadal dedica, a cada un dels treballadors, una cordial encaixada de mans.
La família Bruguera és la família de tots. La seva és joia és joia col·lectiva, les seves pèrdues humanes es comparteixen en el dol.
Sovint s’identifica la figura de Francesc Bruguera amb la d’un cap de família. El seu to és contundent, segur, equilibrat, orgànic i proper. Perquè no es tracta només del gestor de l’empresa, entesa com a unitat productiva, sinó que també en gestiona el seu estat d’ànim.
Una de les eines més visibles per dur a terme aquesta gestió dels estats d’ànim és la comunicació interna, en mans de la publicació Nosotros, però també hi ha tot un desplegament de serveis per al treballador enfocats a la generació de relacions personals i la potenciació de sentiment de pertinença. Des de la direcció es fa sovint esment a les relacions interpersonals entre els membres de l’equip, que parteix d’una cultura comuna. La cultura de l’empresa es defineix per ser, com ja hem vist, una gran família, un organisme amb un conjunt de components tots ells imprescindibles.
Aquesta cultura té espais rituals (assimilació dels nous membres, celebracions en comú i una memòria col·lectiva). 
Té ídols i iconografia pròpia que se centren o bé en la figura del fundador, Joan Bruguera, o en l’imaginari creat pels escriptors, guionistes i dibuixants. La missió de l’editorial és el seu propi creixement i reproducció, pel bé comú: el manteniment del benestar aconseguit amb l’esforç col·lectiu.
Si cada un dels components de l’empresa és important per sí mateix, també ho són, per tant, el seu benestar físic i emocional. La cura del cos mitjançant serveis mèdics, prevenció i el foment de l’esport per una banda, i el tractament de cada una de les famílies integrants per altra. Si Francesc Bruguera detecta necessitats urgents de les famílies dels seus treballadors els ofereix avançaments o préstecs sense interessos i en alguns casos no en demana ni el retorn. També preveu ajudes educatives per familiars directes dels treballadors i concep tots els serveis d’oci i de cultura com a serveis oberts a la comunitat del barri.
Tota aquesta estructura permet que es reprodueixin un conjunt de competències que fan apta, a qualsevol persona que hi estigui immersa, per treballar a l’editorial.
Aquesta generositat basada en la tutela i en la protecció dels subalterns rep com a contraprestació un sentiment de simpatia, lleialtat, compromís i gratitud de tota la comunitat vers La Bruguera i la seva personalíssima direcció durant dècades.
La tradició industrial del segle XIX, parteix de la idea que l’ésser humà ha de treballar tot i fer-ho de manera involuntària. En aquest model la mà d’obra és tractada com una eina per a ser explotada industrialment, sense tenir en compte les seves necessitats ni sentiments, condemnada perpètuament a la precarietat i la pobresa, amb el conseqüent descontentament que això suposa. Per contra, el model Bruguera cerca una major producció i de qualitat a través d’un treball i una vida satisfactòries.
No obstant, aquest model pot interpretar-se de maneres aparentment contradictòries: podria comparar-se amb cert socialisme utòpic del segle XIX, encapçalat per filantrops que creien en la bondat innata de l’ésser humà i la seva redempció a través del treball. També, contemplant les tècniques que la direcció de La Bruguera aplicava a l’entorn laboral, podríem considerar que es tracta d’una fórmula pionera dels nous models de management del segle XXI. Però cal no oblidar que l’època daurada de la Bruguera va tenir lloc durant el creixement i estabilització econòmics de la dictadura franquista, un règim que decretava la fi de la lluita de classes i proposava un model social corporativista on explotadors i explotats col·laboraven pel bé comú. No en va, l’editorial fou declarada empresa model a principis dels anys 70. Finalment, tenint en compte l’aïllament físic i la contínua al·lusió a estructures orgàniques com la família, és fàcil pensar en models de relació social propis de l’àmbit rural, com seria el caciquisme.
En qualsevol cas, cal ser conscients que la bonhomia de Francesc Bruguera, que pocs discuteixen, no pretenia subvertir cap ordre social i el seu àmbit d’acció no anava més enllà del propi d’una empresa en un entorn capitalista, on els propietaris prenen les decisions de manera unilateral amb l’objectiu de produir un beneficis, encara que aquests puguin ser generosament compartits amb la plantilla.