Les condicions laborals

Des de bon principi Bruguera va poder presumir de tenir millors condicions laborals i salarials que altres empreses del sector. La direcció pretenia, d’aquesta manera, contribuir en la pau i cohesió internes; el mateix Francesc Bruguera ho remarcava amb convenciment en una entrevista escrita on assegurava que era fonamental “crear un ambient favorable per a que tots els seus components se sentissin a gust a l’empresa, una unitat col·lectiva de la societat de la que forma part.”

Francisco González Ledesma, nebot d’un dels redactors i guionistes de l’equip dirigit per Rafael González, relata així les condicions de treball a l’editorial: “El ambiente era fabril; se trabajaba muchas horas al día, sin festivos ni vacaciones pero, a pesar de las estrecheces, la calidad humana de los componentes de aquel espacio convirtió la buhardilla en un núcleo bastante cohesionado”. Es refereix, així, a l’espai on es passaven més hores i on es treballava fins i tot el dia de Nadal i el de Cap d’Any. De fet, el personal obrer i subaltern només feia vacances entre 12 i 15 dies i, a l’època franquista, es treballava en dates considerades festes nacionals com el Día del Alzamiento (18 de juliol) o el Dijous i Divendres Sant. La justificació de Francesc Bruguera per treballar en aquestes dates era que es tractava de festivitats de caràcter feixista, que no calia celebrar.

El creixement exponencial de les vendes, i per tant de la producció, va sustentar-se fonamentalment en l’augment de les hores treballades i en la implantació de torns en l’àrea industrial. Les hores extres, al lloc de treball o a casa, i fins i tot la pluriocupació, eren pràctiques molt esteses durant el Desarrollismo dels anys 60 i Bruguera no n’era una excepció. La corresponent pujada dels ingressos va activar la roda del consum i va permetre un augment del nivell de vida que s’evidenciava en una classe treballadora que podia accedir a la propietat d’un habitatge o podia pagar-se un automòbil.

Sous

Més enllà de les regulacions establertes per l’Estat en l’àmbit laboral -on s’incloïen, entre altres, taules salarials i prestacions socials-, una de les singularitats de l’Editorial Bruguera era que tots els seus treballadors rebien cinc pagues extres a l’any: el conveni de 1963 ja establia una paga per beneficis que es rebia el mes de gener. També existien unes gratificacions voluntàries els mesos de maig i setembre, que se sumaven a les pagues del 18 de juliol i de Nadal.

El caràcter familiar i paternalista de l’empresa propiciava que s’administressin ajudes, avançaments i préstecs als treballadors que ho necessitaven per motius personals. També eren habituals els sobresous per tasques no regulades i per hores extres. Totes aquestes retribucions excepcionals es reflectien en una segona nòmina en negre, no declarada a hisenda ni a la seguretat social.

Allò que fins a l’any 1975 era considerat com un avantatge i un fet normal, va començar a ser durament criticat pels sindicats, que argumentaven que totes aquestes irregularitats desvirtuaven les negociacions dels convenis i estaven sotmeses a l’arbitrarietat de la direcció.

Promoció interna

L’any 1968, tal com s’explicava al número 27 del butlletí intern Nosotros, l’empresa va posar en marxa un sistema de promoció interna que pretenia aprofitar al màxim les potencialitats de cada treballador . Amb aquesta finalitat es convocaven periòdicament exàmens que garantien la igualtat de condicions per accedir a determinats llocs de treball i fomentaven la meritocràcia.

Les categories laborals estaven classificades segons un sistema de puntuació que començava per sota de l’1 en el cas dels aprenents i que s’enfilava fins al 3,90 dels alts directius. A partir del 2,96 es consideraven càrrecs de confiança. Aquesta puntuació establia directament el sou base i formava part del llenguatge de l’empresa i de les publicacions internes o sindicals.

Els sindicats van aconseguir que aquest sistema de promoció estigués supervisat pels representants dels treballadors per assegurar-ne la neutralitat i evitar els favoritismes, però tot i això varen ser inevitables alguns casos en què es denunciaren irregularitats.