Qué día ingresaste en la Bruguera?

Pràcticament tothom que ha treballat a l’editorial Bruguera recorda amb pèls i senyals el seu ingrés: el dia, l’hora i les primeres converses amb els caps i els companys. Això avui ens pot semblar exagerat, però és que entrar a treballar en aquesta empresa significava, per a molts, un pas fonamental per assolir el benestar i per aconseguir tots els projectes vitals. Un lloc on treballar fins a la jubilació, on evolucionar professionalment, on forjar amistats sòlides i en alguns casos, fins i tot, unir-se en matrimoni. Així que entrar a treballar en una empresa d’aquestes característiques era, per a molts, una fita vital.

Però qui i com accedia a aquestes feines? Quins n’eren els mecanismes, quan encara no hi havia Internet?

La Bruguera, com a empresa familiar que anava creixent, tenia els seus propis mecanismes d’accés, que estaven perfectament relacionats amb el medi. El barri de Vallcarca – el Coll era un entorn que afavoria les vinculacions personals, socials i laborals en qualsevol franja d’edat i nivell educatiu. Per tant, no és estrany que una gran part dels seus veïns formés part de l’equip de l’editorial. Moltes de les persones nascudes a Vallcarca aspiraven a treballar-hi, i si no, sabien que en qualsevol moment de dificultat hi podrien demanar feina. Tot es basava en la confiança entre els caps i els treballadors, que sovint eren veïns de l’editorial. Si un treballador hi volia fer entrar el seu fill, el cunyat o qualsevol altre parent, només calia que ho demanés. La confiança es dipositava en la persona de referència: si treballava bé, era seriosa i responsable, res no feia pensar que els seus coneguts no ho haguessin de ser. Es podria resumir en un “dime con quién vas y te diré quién eres”.

Segons les lleis del moment, una persona podia ser contractada per una empresa a partir dels 14 anys. En aquesta edat molts joves o bé accedien a l’educació secundària o bé miraven d’accedir al mercat laboral. No n’era una excepció el jovent del barri. Molts coincidien en les escoles de l’entorn, d’entre els quals cal destacar el col·legi Balmes, una escola privada i laica del número 42 del carrer de Móra d’Ebre (a només 300 metres de l’editorial) que acollia alumnes de tota mena de famílies que no volien haver d’optar entre l’educació religiosa i l’adoctrinadora del règim de Franco. Molts pares de la zona, independentment de la seva classe social, optaven, doncs, per una escola pròxima en geografia i en valors. El director d’aquest centre educatiu, el senyor Tarrida, amic de la família Bruguera i sensible a les realitats socials i familiars dels seus alumnes, feia de nexe entre els estudiants necessitats de feina i l’empresa, que havia de reproduir la seva força de treball: quan un jove en edat de treballar ho necessitava, l’escola s’encarregava de col·locar-lo a l’editorial. Entrava a treballar com a aprenent i durant un període de quatre anys assimilava les diverses tasques del seu departament i els valors de l’organització; s’assegurava així el procés d’aprenentatge adaptat a l’entorn de treball mentre se suplien les necessitats de les famílies més humils.

Naturalment hi havia força diferències entre les funcions de cada un dels aprenents que ocupaven els diversos departaments, però sí que tenien una tasca comuna: anar a omplir el càntir perquè els seus companys i superiors poguessin beure aigua. Una de les peculiaritats de Vallcarca és que es tracta d’una zona de rieres, de fonts i de mines. La Bruguera tenia una mina d’aigua a la planta baixa d’un dels seus edificis i allà es trobaven els aprenents quan anaven a omplir el càntir. Aquest indret era, doncs, on els més jovenets es relacionaven i feien safareig; un marc de continuïtat entre l’escola compartida, amb el seu pati com a espai de socialització, i la nova vida del treball.

En una empresa familiar que es troba en un moment de creixement exponencial, és important que els treballadors es coneguin i es relacionin amb normalitat, cordialitat i confiança. L’equip, com una gran família, ritualitza l’arribada dels nous components. A la revista interna Nosotros trobem una sèrie d’entrevistes sobre les primeres experiències a l’editorial. Es tracta d’una presentació en públic dels nouvinguts, majoritàriament dels joves, on se’ls demana que es presentin als seus companys, que expliquin les seves tasques a la Bruguera i què els agrada fer quan són fora de la feina.

Un altre dels “rituals” de benvinguda que es duen a terme són les “novatades” o, en aquest cas, les bromes innocents que se solien fer als nouvinguts, vinculades a un dels forts de l’editorial: el còmic i els seus protagonistes.

Però naturalment no tothom entrava com a aprenent ni podem dir que la Bruguera fos la primera feina de cada un dels seus components. Hi havia qui venia amb experiència prèvia i amb nivells educatius diversos i se’ls col·locava en l’execució de tasques diferents. Per tant, a cadascú se li feien les preguntes pertinents i de manera equilibrada: què és una família?, què és una empresa?, per a què serveix una fàbrica?, pinta un poble…